Kurage velaba por el equilibrio. La medusa vivía para ello, el mundo se derrumbaría sin un equilibrio. Ella odiaba los cambios, todos eran a peor, pero había cambios que no podía evitar. Uno de ellos era la guerra. No rompería su alianza con el Dragón por eso. Sólo conseguiría estar peor posicionada para devolver las cosas a su sitio. La única forma de acabar con esa guerra era ganarla deprisa. Y si no podía hacer que las tropas del Dragón fueran más poderosas, podía hacer que las de sus rivales lo fueran menos.
Aunque enfurecer al Caimán era un juego peligroso, era una buena forma de ganar aquella guerra. Si conseguía hacer que no se diera cuenta de la guerra que se avecinaba, no se uniría a ningún bando. Sabía que los haitanos que mantenían a Caimán tenían tratos con los italianos, y eso podría hacer que Caimán acabara enfrentado al Dragón. La clave para manipularlo era darle algo que hacer. Mientras estaba quieto escuchaba, una vez en marcha ya nada podía pararlo. El chaman corrupto no sobreviviría, pero Caimán tardaría lo suficiente en matarlo cómo para darle tiempo a la guerra a que acabara.
- Acabaré con él Kurage, pero no se porque me ayudas- gruñó el chaman.- Nunca regalas nada ¿Por cuanto me saldrá esto?
- La palabra no es regalo, Caimán, la palabra es simbiosis- respondió Kurage sin imutarse.- No quiero que la ciudad se llené de retazos de corrupción y tu no quieres que los tóxics pudran tu territorio. Todos ganamos. Todos menos el avatar de la corrupción.
- Has dejado clara tu postura- dijo él.- Vete ahora, voy a salir de caza y no quiero que te salpiquen los restos.
- Hai- respondió Kuraege.- Dejo tu morada, Caimán. Espero que seas fiel a tu palabra y acabes con el mal que mora en las entrañas de tu casa.
- No oses dudar de mi palabra, pequeña shaman, nada puede puede parar al Caimán cuando este se ha despertado.
- Cuento con ello- respondió ella al tiempo que hacía una reverencia y salía de la pequeña cabaña. Sus acompañantes hicierón lo propio ante la atenta mirada del shaman y subieron a los vehiculos. Tenía que relizar otro trabajo para el Dragón, un imperceptible gesto de Kudoro había advertido a Kurage de la urgencia de hacerlo.
- Ayumu- dijo sólo.
El impresionatne todoterreno y el pequeño utilitario salieron del territorio del shaman enseguida. Cruzarón otra vez media ciudad para dirigirse al centro, dónde se encontraban todos los servicios de la ciudad. Toku aparcó en un callejón gris y sucio, sin nada especial para el observador corriente.
Kurage bajo del coche, Kudoro tambien. Toku y Monza aparcarón el todoterreno al fondo del callejón preparado para marcharse y Job dejó el coche en la calle y retiró todo lo de valor que quedaba en él (un disco de música, un trapo y un frasco de líquido anticongelante).
En el callejón Kudoro se acercó a una caja de luces y la abrió sin mucho esfuerzo. Enchufó un terminal que colgaba de su teclado en uno de los puertos y empezó a teclear de forma febril. Kurage y sus guardaespaldas esperaron de forma paciente mientras Iko encendía un cigarrillo.
- Este es el plan- dijo Kurage,- Kudoro y Monza se quedan aquí fuera. El resto entraís conmigo, cogemos el paquete y salimos. Tenemos 85 segundos. ¿Alguna pregunta?
Nadie dijo nada. Iko tiró el cigarro al suelo y lo aplastó con el zapato.
- Bien, vamos pues.
dimecres
divendres
Una bella mort
"Tota la vida has esperat aquest moment, penses mentre mires la porta. A l'altra banda hi ha llum, soroll i crits. Algú vol entrar, i la cadira que bloqueja toscament la porta no resistirà una altra embestida. Ho saps. Agafes amb força la culata de l'AK. Tens més bales de les que pots gastar, la oportunitat de cosir de trets alguns d'aquests podrits i, el que sempre havies volgut, una bona mort.
No es bona perque sigui famosa, això t'es igual. Probablement ningú recordí qui va morir aquí, enduent-se per davant tots aquells que va poder. Ni es bona perquè sigui útil. Només guanyes temps perque el que queda dels teus amics fugin a la seguretat de la frontera. Han agafat el teu cotxe, plé de benzina i amb provisions per a dos persones, tot i que només n'es una. Qui t'hauria dit que conservar aquell panda 4x4 tans anys sería útil. Pocs cotxes poden recorrer les carreteres de l'alta garrotxa amb seguretat des que es van prohibir els toterrenys.
Ara es preparen. Has aconseguit enganyar-los i creuen que en sou almenys sis carregats d'explosius. Sempre han sigut igual de poc astuts, haurieu guanyat si no fos pels botiflers, indesisos i tardans. Van anar suprimint llibertats fins que el poble va dir prou, però ho van fer prou suaument com perquè qui es queixava fos titllat d'exaltat i de provocador. I llavors van arribar els combats i vau prendre la Generalitat. Gloriòs dia. Tu hi eres, hi vas anar amb M, N i P. No es que estiguessis entusiasmat amb l'asumpte, pero creies que era just, i hi vas anar perque hi havia els teus amics.
Ara son tots morts, tots menys ella... vas respondre a la crida d'armes. Pero com que sempre has sigut un covard, no amb tot el teu entusiasme. Això si, vas aconseguir els AK-74 i et vas encarregar de la lógistica. Ningú ho sabría mai, pero vas haver de pelar un parell de xinesos per aconseguir les armes. Vas estar a tots els fronts. La batalla d'Amposta, el setge de Tarragona, la presa del Prat de tropes enemigues i vas aconseguir treure la colla del mortal setge de Barcelona. M no va voler deixar Cerdanyola i va morir fent saltar el cuarter del general Trillo amb ell a dins estampant-si amb un camió de gas butà.
Vas portar el que quedava dels teus fins a casa, a Olot. Per primera i última vegada vas poder-te saltar els peatges de la Caixa a plaer. El cotxe robat a la familia Cirera ens va dur fins al que quedava de la ciutat lliberal. Com tota la Catalunya interior, Olot era encara un focus de resisténcia davant l'invasor. Però només era qüestió de temps. Els vam esperar, o i tant que si. No era una qüestió de patriotisme, ni tan sols d'ideologia. Era cosa de la dignitat. Tots ens vam quedar, i tots vam resistir fins que els Requetés de Valladolid van trencar el setge. N'hi havia cenenars. Vas perdre la pista dels altres. Et consta que X i G van morir defensant la seva botiga de comics a ultrança i que F i T van parar els tancs que pujaven pel paseig de Barcelona dinamitant la ferrería d'época que tant els havía costat d'aixecar.
El front Olotí va recular cap el casc antic en qüestió d'hores. R va morir atrapat al antic local d'ERC per un obús perdut. Algú et va dir que P va aconseguir eludir el setge i que va morir, embogit, defensant l'imponent castell de Rocabruna, on diuen que encara resta amagada la seva impresionant frontera. Et va florir un somriure, almenys havia derrotat el cáncer. N va deixar la pell en l'últim intent de trencar la línea de front, amb tots els brigadistes, inclosa aquella francesa tan mona que duia un fill seu.
Tots morts, tots menys tu. Tots menys ella. Podries haver fugit. Ja no et quedava res per fer en aquest tros de terra. La patria es un invent, que deia aquell, el teu país son els teus amics. Ja havíes aconseguit treure totes les seves families que encara restaven vives. Fins i tot havíes pogut salvar la petita filla de X i G, que creixería, amb sort, feliç i sana amb la seva avia.
Pero no havies pogut abandonar-la. Sabies que encara no havia marxat. Sabies que no marxaria a no ser que aconseguissis convencer-la. Vas conduir com un boig, amb la policia militar als talons. Vas aconseguir despistar-los a Sant Jaume i vas desfer camí fins a l'Estany. Sabies que sería allà, vetllant per la tomba dels seus germans. Has baixat del cotxe i l'has obligada a marxar. Saps que si algú es capaç de començar una nova vida i ser feliç era ella. De tots, és la única capaç de superar els horrors d'una guerra així. T'ha suplicat que marxessis amb ella, però sabíes que no hi havia temps. Podies veure el reflex de les sirenes al camí de pujada. Només hi havia una manera de que ho aconseguís, que no sabessin que havía marxat d'allí fins que molt després de que hagués creuat la frontera amb França.
L'has mirada als ulls. Només un segon. Tantes coses que no li has pogut dir, només li has pogut dir que cuidés del seu fill, que l'estimés tant com tu l'havies estimada a ella. I l'has feta fora. Saps que ha marxat, ho saps perque sempre t'ha fet fer el que ella volía menys avui, que ha sigut el primer cop a la teva vida que has sabut el que es estar segur del que fas.
Has mort vuit soldats des del balcó. Els has amenaçat i fet creure que tenies els codis dels famosos misils que el Conseller de defensa M va comprar a Iran. No han bombardejat la casa, tenien por. Han entrat sala per sala, i saps que son a l'altre cantó de la porta, pots sentir els seus passos. Saps que es riuran del teu cos cosit a trets i es faran els valents, peró has tingut el seu cor al teu puny i amb sort molts no ho explicaran. Reps un misatge al mobil, resulta increible que encara funcioni, grácies a la proximitat amb França i als repetidors clandestins dels maquis. Només quatre paraules. "Et trobo a faltar". Es tot el que nesecitaves saber. Estires el fil que aguantava les anelles de les granades que has ocultat a les bigues de la casa. Sens veus alterades a l'altre costat de la porta al sentir com 124 anelles son substretes de cop. Enretires la cadira i obres la porta d'una puntada.
Et poses a disparar i comptes cinc caiguts abans que la primera bala t'impacti. Notes com el metall et perfora la cama dreta, com quan veníes armes curtes a Guatemala i us van emboscar aquells paramilitars. El genoll dret et cau a terra pero segueixes disparant. En cauen dos més i ja portes 2 segons. Dos bales més t'impacten, una et vola la orella dreta i no et mata de miracle, l'altra entra per la teva espatlla i sens com s'encalla a l'omòplat. No deixes el fusell encara, només et queden 5 de les trenta bales de l'AK, pero aquestes son suficients per matar dos dels tres soldats que queden.
El fusell calla i tu caus a terra entre espasmes. Sens les passes del soldat que queda viu. I sens com acomoda l'arma a la seva espatlla.
- Aquí se acaba tu camino, perro separatista- sens que diu, amb marcat accent extremeny.
- Aquí acaba el teu, invasor dels collons- aconsegueixes replicar, amb un últim alé.
No sens la resposta del soldat. Ni tu ni ningú, ja que en aquest instant les granades exploten sepultant-te a tu i al invasor a les ruines de Más l'Estany. Dediques un últim instant de memória a la teva pàtria durant els últims dos anys. Tots ells, M, N, P, X, G, F, T, R... i ella. Per primer i últim cop a la teva trista vida, et sents orgullós del que has fet.
Això es el que hauria de voler tot home. Una bella mort."
No es bona perque sigui famosa, això t'es igual. Probablement ningú recordí qui va morir aquí, enduent-se per davant tots aquells que va poder. Ni es bona perquè sigui útil. Només guanyes temps perque el que queda dels teus amics fugin a la seguretat de la frontera. Han agafat el teu cotxe, plé de benzina i amb provisions per a dos persones, tot i que només n'es una. Qui t'hauria dit que conservar aquell panda 4x4 tans anys sería útil. Pocs cotxes poden recorrer les carreteres de l'alta garrotxa amb seguretat des que es van prohibir els toterrenys.
Ara es preparen. Has aconseguit enganyar-los i creuen que en sou almenys sis carregats d'explosius. Sempre han sigut igual de poc astuts, haurieu guanyat si no fos pels botiflers, indesisos i tardans. Van anar suprimint llibertats fins que el poble va dir prou, però ho van fer prou suaument com perquè qui es queixava fos titllat d'exaltat i de provocador. I llavors van arribar els combats i vau prendre la Generalitat. Gloriòs dia. Tu hi eres, hi vas anar amb M, N i P. No es que estiguessis entusiasmat amb l'asumpte, pero creies que era just, i hi vas anar perque hi havia els teus amics.
Ara son tots morts, tots menys ella... vas respondre a la crida d'armes. Pero com que sempre has sigut un covard, no amb tot el teu entusiasme. Això si, vas aconseguir els AK-74 i et vas encarregar de la lógistica. Ningú ho sabría mai, pero vas haver de pelar un parell de xinesos per aconseguir les armes. Vas estar a tots els fronts. La batalla d'Amposta, el setge de Tarragona, la presa del Prat de tropes enemigues i vas aconseguir treure la colla del mortal setge de Barcelona. M no va voler deixar Cerdanyola i va morir fent saltar el cuarter del general Trillo amb ell a dins estampant-si amb un camió de gas butà.
Vas portar el que quedava dels teus fins a casa, a Olot. Per primera i última vegada vas poder-te saltar els peatges de la Caixa a plaer. El cotxe robat a la familia Cirera ens va dur fins al que quedava de la ciutat lliberal. Com tota la Catalunya interior, Olot era encara un focus de resisténcia davant l'invasor. Però només era qüestió de temps. Els vam esperar, o i tant que si. No era una qüestió de patriotisme, ni tan sols d'ideologia. Era cosa de la dignitat. Tots ens vam quedar, i tots vam resistir fins que els Requetés de Valladolid van trencar el setge. N'hi havia cenenars. Vas perdre la pista dels altres. Et consta que X i G van morir defensant la seva botiga de comics a ultrança i que F i T van parar els tancs que pujaven pel paseig de Barcelona dinamitant la ferrería d'época que tant els havía costat d'aixecar.
El front Olotí va recular cap el casc antic en qüestió d'hores. R va morir atrapat al antic local d'ERC per un obús perdut. Algú et va dir que P va aconseguir eludir el setge i que va morir, embogit, defensant l'imponent castell de Rocabruna, on diuen que encara resta amagada la seva impresionant frontera. Et va florir un somriure, almenys havia derrotat el cáncer. N va deixar la pell en l'últim intent de trencar la línea de front, amb tots els brigadistes, inclosa aquella francesa tan mona que duia un fill seu.
Tots morts, tots menys tu. Tots menys ella. Podries haver fugit. Ja no et quedava res per fer en aquest tros de terra. La patria es un invent, que deia aquell, el teu país son els teus amics. Ja havíes aconseguit treure totes les seves families que encara restaven vives. Fins i tot havíes pogut salvar la petita filla de X i G, que creixería, amb sort, feliç i sana amb la seva avia.
Pero no havies pogut abandonar-la. Sabies que encara no havia marxat. Sabies que no marxaria a no ser que aconseguissis convencer-la. Vas conduir com un boig, amb la policia militar als talons. Vas aconseguir despistar-los a Sant Jaume i vas desfer camí fins a l'Estany. Sabies que sería allà, vetllant per la tomba dels seus germans. Has baixat del cotxe i l'has obligada a marxar. Saps que si algú es capaç de començar una nova vida i ser feliç era ella. De tots, és la única capaç de superar els horrors d'una guerra així. T'ha suplicat que marxessis amb ella, però sabíes que no hi havia temps. Podies veure el reflex de les sirenes al camí de pujada. Només hi havia una manera de que ho aconseguís, que no sabessin que havía marxat d'allí fins que molt després de que hagués creuat la frontera amb França.
L'has mirada als ulls. Només un segon. Tantes coses que no li has pogut dir, només li has pogut dir que cuidés del seu fill, que l'estimés tant com tu l'havies estimada a ella. I l'has feta fora. Saps que ha marxat, ho saps perque sempre t'ha fet fer el que ella volía menys avui, que ha sigut el primer cop a la teva vida que has sabut el que es estar segur del que fas.
Has mort vuit soldats des del balcó. Els has amenaçat i fet creure que tenies els codis dels famosos misils que el Conseller de defensa M va comprar a Iran. No han bombardejat la casa, tenien por. Han entrat sala per sala, i saps que son a l'altre cantó de la porta, pots sentir els seus passos. Saps que es riuran del teu cos cosit a trets i es faran els valents, peró has tingut el seu cor al teu puny i amb sort molts no ho explicaran. Reps un misatge al mobil, resulta increible que encara funcioni, grácies a la proximitat amb França i als repetidors clandestins dels maquis. Només quatre paraules. "Et trobo a faltar". Es tot el que nesecitaves saber. Estires el fil que aguantava les anelles de les granades que has ocultat a les bigues de la casa. Sens veus alterades a l'altre costat de la porta al sentir com 124 anelles son substretes de cop. Enretires la cadira i obres la porta d'una puntada.
Et poses a disparar i comptes cinc caiguts abans que la primera bala t'impacti. Notes com el metall et perfora la cama dreta, com quan veníes armes curtes a Guatemala i us van emboscar aquells paramilitars. El genoll dret et cau a terra pero segueixes disparant. En cauen dos més i ja portes 2 segons. Dos bales més t'impacten, una et vola la orella dreta i no et mata de miracle, l'altra entra per la teva espatlla i sens com s'encalla a l'omòplat. No deixes el fusell encara, només et queden 5 de les trenta bales de l'AK, pero aquestes son suficients per matar dos dels tres soldats que queden.
El fusell calla i tu caus a terra entre espasmes. Sens les passes del soldat que queda viu. I sens com acomoda l'arma a la seva espatlla.
- Aquí se acaba tu camino, perro separatista- sens que diu, amb marcat accent extremeny.
- Aquí acaba el teu, invasor dels collons- aconsegueixes replicar, amb un últim alé.
No sens la resposta del soldat. Ni tu ni ningú, ja que en aquest instant les granades exploten sepultant-te a tu i al invasor a les ruines de Más l'Estany. Dediques un últim instant de memória a la teva pàtria durant els últims dos anys. Tots ells, M, N, P, X, G, F, T, R... i ella. Per primer i últim cop a la teva trista vida, et sents orgullós del que has fet.
Això es el que hauria de voler tot home. Una bella mort."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)